¿Por qué nos gusta hacer a todos lo mismo?

(A pesar de que no es un tema que hayamos tratado en la tertulia, dejo este comentario, por si alguien quiere discutirlo, antes de la siguiente ponencia)

 

Observando los anuncios de televisión estos días previos a la celebración de la festividad de los Reyes Magos, en los que se compraran miles de regalos, me ha parecido observar una cosa.

El anuncio estrella es una consola en la que te plantas delante y te dedicas a repetir exactamente los gestos del muñeco que aparece en la pantalla.

Este “juego”, esta anunciado hasta la saciedad, y promocionado en todos los programas de televisión que he visto de una manera machacona.

¿Qué gracia tiene?

¿Por qué disfrutamos haciendo exactamente lo que nos mandan hacer?

Si vas a un gimnasio, para hacer ejercicio, eres un bicho raro si no te apuntas a unas sesiones en las que se junta todo el mundo y a ritmo de una “música” y de los berridos de un técnico de sala.

Hay que hacer todos lo mismo y al mismo tiempo.

Después, hablaremos de la libertad, como una de los grandes logros del ser humano, y en cuanto podemos nos juntamos para hacer lo que nos mandan, llegando a la aberración de incluso obedecer a una maquinita, que por cierto nos ha costado una pasta gansa.

Ya, no quiero entrar en la moda, y en la forma de vestirnos, vamos más uniformados que un batallón del ejército, porque le apetece a una industria, que dicta lo que es, o no es “cool”.

Observas a tú alrededor y todo el mundo esta manejando un teléfono móvil, que hace de todo, y sirve para todo menos para hablar por teléfono.

Pero si no tienes uno de esos engendros, (incomodísimos, por cierto), eres un anticuado o un paria, o simplemente estas fuera de onda (analfabetos tecnológicos, creo que nos llaman).

En estas fechas hay que mandar felicitaciones con imágenes manidas, repetitivas y en la mayoría de las ocasiones empalagosas, pero si no lo haces eres un “asocial”.

Discutiremos y reivindicaremos nuestra individualidad y nuestra libertad, pero....., en realidad, actuamos como un rebaño, obedeciendo como ovejitas, bien adiestradas

Solo son unos cuantos ejemplos, pero si reflexionamos, podríamos extenderlo a casi todos los ámbitos de nuestra vida.

Siento ser aguafiestas, pero un poco de personalidad, y de rechazo a los estereotipos sociales impuestos, no nos haría ningún daño.

FIN DE TEMPORADA

El pasado domingo día 18 se realizo la tertulia de fin de temporada, en la que se aportaron nuevas ideas, y las necesarias críticas para el buen funcionamiento de la tertulia.

Además de proponer nuevos temas para el próximo año.

Como casi siempre, el tema “estrella” fue los tiempos de intervención de los comentarios.

Siempre es problemática esa distribución, ya que al ser la tertulia presencial, es lo que limita más las aportaciones de los participantes.

Se mantiene la idea de los turnos de tres minutos y de un minuto para la ronda final.

También se propuso, que los ponentes limitaran su exposición del tema a una duración de entre 15 y 20 minutos, para no acortar el tiempo de debate.

Aun así, el que lo desee, puede ampliar sus opiniones en este espacio que es el de todos.

En el caso de que no pudieras asistir, o bien, durante la tertulia, no se te ocurriera ninguna sugerencia, queda abierto el blog, para indicar en el, todas esas sugerencias tanto de temas a tratar en las ponencias, como de funcionamiento interno.

Pasad unas Navidades y un Fin de Año excelentes y espero que nos veamos el próximo día 7 de Enero.

¿QUÉ NOS APORTA LA NAVIDAD?

Resumen (a mano alzada) de la ponencia de Chari del día 10 de Diciembre del 2011.

El tema fue elegido por que es adecuado a las fechas que se aproximan.

A la mayoría nos trae recuerdos de la infancia, nos hace ser mas solidarios, son  días de tradiciones que están en el calendario y hay que vivirlos.

El origen de la Navidad:

En realidad, la Navidad tiene origen en las fiestas paganas que coincidían con la celebración del solsticio de invierno (fecha en la que el día comienza ha hacerse mas largo).

Era una celebración, y conmemoraba el inicio de un ciclo nuevo, con el nacimiento del dios Sol.

Posteriormente el cristianismo adoptó y adaptó esas celebraciones y en el año 325 en el Concilio de Nicea, además de declarar la divinidad de Jesucristo se definió la noche del 24 al 25 de Diciembre como fecha de su nacimiento.

Para ello se tomo como origen la leyenda del nacimiento de Mitra que según sus adoradores también nació en esa fecha de madre virgen y en una cueva.

El resto de leyendas relacionadas se fueron añadiendo con los años, los Reyes Magos, a pesar de que se citan en el evangelio, no  aparecen en la tradición hasta el siglo V.

El Belén es una aportación de Carlos III, que lo introdujo en España siguiendo una tradición  de Nápoles.

Los villancicos aparecen sobre el siglo XV –XVI, el resto de tradiciones que se practican en la actualidad han sido incorporadas paulatinamente, por mezcla de culturas.

No es hasta el siglo XX, que aparecen en España las tradiciones de Santa Claus o Papá Noel,  y el árbol de Navidad, tradicionalmente de las culturas Nórdicas y Sajonas..

En la actualidad en el siglo XXI:

¿Qué nos aporta la Navidad?

¿Qué celebramos realmente ahora?

¿Realmente somos solidarios?

¿Nos preocupa la soledad de las personas?

Este seria el tema del debate.

La crisis de nunca acabar

Tema del día 3 de Diciembre del 2011, presentado por Antoni

Resumen, a mano alzada:

La expresión crisis, no es un concepto neutro.

Según el diccionario RAE:

Crisis.

(Del lat. crisis, y este del gr. κρίσις).

Mutación importante en el desarrollo de procesos, ya sean de orden físico, ya histórico o espiritual.

Comentario sobre los resultados de las elecciones generales del pasado día 20 de Noviembre

El tema de la tertulia de hoy será el comentar y opinar sobre los resultados de las elecciones generales que se celebraron el pasado día 20 de Noviembre.

En la imagen siguiente se puede ver el gráfico con los resultados, por si fuera necesario consultarlos.

También añadimos un gráfico explicativo del funcionamiento de la ley d’Hondt para el sistema de distribución de escaños según votos alcanzados.

Espero que sea una tertulia amena e interesante.
Queda este espacio abierto para quien desee opinar, o matizar cualquier comentario que se hiciera en la Tertulia.

Resumen (a mano alzada) de la ponencia de hoy.

Presentada por Mª Carmen.

Motivos del voto de una persona:

1)      Un voto por buena gestión. Se vota al que se cree que va a realizar la mejor gestión. Es un voto con poca ideología.

2)      Voto de principios. Se vota por afinidad a los principios propios, la gestión de la nación queda en un segundo término.

3)      Voto pendular. Se vota para favorecer la alternancia.

4)      Voto ideológico. Es el voto de fidelidad a un partido político.

5)      Voto de castigo. Es el emitido como venganza a la gestión de un determinado partido político.

6)      Voto en blanco. En teoría significa que se acepta la decisión de la mayoría, sin estar de acuerdo con ninguna opción.

7)      Voto nulo. Son votos emitidos con defecto de forma. Son anulados.

8)      Votos perdidos. Son los votos emitidos a grupos políticos que no consiguen un mínimo del 3% de votos contabilizados, con lo cual, y según la Ley d’Hondt dejan de tener peso efectivo.

Los partidos políticos entran en la contienda electoral con pretensiones de ganar.

Si están en la oposición, criticarán al Gobierno, y sistemáticamente el Gobierno criticará las aportaciones de la oposición.

El sistema español es un sistema dividido en circunscripciones. Del total de los diputados 102 se reparten entre todas ellas, y el resto hasta 350 se reparte proporcionalmente a la población de cada circunscripción.

Esto hace que, dependiendo de cada una de ellas, los votos necesarios para conseguir un diputado, varíe sustancialmente.

Los partidos de ámbito nacional tienen más dificultad para conseguir diputados que los que sólo se presentan en circunscripciones nacionalistas.

El sistema español favorece el sistema bipartidista y, en caso de no conseguir mayoría absoluta, obliga a coaliciones, o pactos entre partidos.

BLAI POCURULL-TERTÚLIES VERSUS BLOGS

El tema de la tertúlia d’avui l’he volgut anomenar Tertúlies versus Blogs.
És evident que tots els que estem aquí tenim clar qué és una tertúlia, però encara que sigui com a recordatori voldria dir que, en general, la definició d’una tertúlia podria ser:

-Una tertúlia és un lloc on es reuneixen un grup de persones de forma periòdica per debatre sobre un tema, prefixat o no.
- Sol ser d’accés lliure,(encara que en algunes es limita l’accés als socis)
- S’admeten totes les opinions i els punts de vista mentre no siguin ofensives o mancades de respecte.
-Normalment hi ha una persona encarregada de moderar els debats.
Aquets quatre punts, crec que defineixen bàsicament, el que és una tertúlia.
Intentaré ara definir el que és un blog:

-Un blog és un espai virtual en que un grup de persones es “reuneixen”,(hi participen), periòdicament, i en el que es pot expressar la opinió i debatre sobre un tema prefixat o no.
- En principi és obert a tothom encara que en alguns casos és necessari estar registrar (és a dir haver donat prèviament les dades) per poder accedir.
-S’admeten totes les opinions i punts de vista, mentre no siguin ofensives o faltes de respecte.
-Normalment hi a una persona que actua com a moderador que en aquest cas rep a el nom de “Blogmaster”

Vist des de aquest punt de vista, la pregunta seria :

Quines son les diferències més importants entre una tertúlia i un blog?
El que veiem és que els objectius i la forma de funcionament és relativament igual, en un i l’altre, però es evident que no son exactament iguals.
Busquem ara les diferències:
Des de el meu punt de vista la més important és que una tertúlia és presencial, i un blog no ho és.
Una tertúlia té la limitació geogràfica, ja que en ella solament hi poden participar les persones d’un àrea relativament reduïda, que es puguin desplaçar periòdicament al lloc de reunió.
Un blog no té aquesta limitació, ja que al ser el lloc de trobada virtual, es pot accedir a ell des de qualsevol part del món, que tingui una connexió a Internet i un ordinador, és clar.
La tertúlia té l’avantatge de que al ser presencial, es produeix un contacte directe que impedeix la simulació
És a dir, si es que si no som molt bons actors, és difícil enganyar a la resta de participants.
En un Blog, al no haver contacte, es pot simular el nom (normalment, s’accedeix a través d’un nick i d’un avatar, desprès en parlarem), i això permet un nivell de llibertat, a l’hora d’expressar l’opinió, que potser en les tertúlies presencials no existeix, ja que es vulgui o no, en parlar en públic tenim un cert nivell de pudor, al expressar opinions sobre certs temes.
La tertúlia té el problema de la limitació del temps en les participacions, que el blog no té, ja que el número de línees d’un comentari no sol estar limitat.
Això obliga als tertulians presencials, a un exercici de síntesi que en el cas dels blogs, no és tan necessari, ja que es pot preparar el text i elaborar les idees amb cura, abans de publicar el comentari.
El número de comentaris sol ser il·limitat, ( he vist blogs, amb més de 300 comentaris un sol dia), y en els comentaris es poden posar enllaços de adreces web o fer cites extenses, que puguin reforçar, els arguments que s’esposen, cosa que evidentment no es pot fer en una tertúlia, donada la limitació de tems.
Fent un primer anàlisi, es evident que els blogs, no tenen el problemes que tantes vegades discutim entre nosaltres, a la tertúlia.
Temps de duració de les opinions, ordre de les mateixes, si algú arriba tard, torns de paraula.....
Vist així, sembla que tot siguin avantatges, en favor dels blogs, respecte a les tertúlies.
Potser caldria ara fer énfasi en les mancances que tenen els blogs.
La primera mancança que hi trobo, es precisament, el que semblava una avantatge, i és el contacte.
Bé que venim per debatre i discutir de temes, però també per fer amistats, i conèixer a gent diversa, a més de conèixer la seva opinió.
En un blog, aquest contacte no existeix en absolut, ja que l’únic que perceps de l’altra persona són els seus comentaris i les seves idees, i en molts casos, estan amagades, darrera un Nick.
Qué és un nick?
És un nom de batalla, que cada blogger es posa a sí mateix, perquè pensa que el defineix, i es fa amb molta imaginació, us ho garanteixo.
Només cal donar una volteta per qualsevol dels que estan oberts en el diaris per trobar nicks com aquets:

Javler / Sagarra1977 / ferd52 / Elmenda / Berulio / masclaroagua / MariaDLV /
AKrAciAAhorA / vientosalisios / rojotricolor / Lume /, etc
Estan trets del Blog:”Trabajar cansa” de Issaac Rosa de “El Público”

Junt amb el nick, sol estar lligat un avatar. Qué és un avatar?
És la imatge del nick, i també la podem escollir, segons la nostra personalitat o bé la personalitat que volem que la resta de bloggers tinguin de nosaltres.
Pot ser, una fotografia o bé un dibuix.
En alguns casos, és real, però en d’altres no té res a veure amb la realitat.
Aquesta possibilitat de mentir o de fingir és la part que m’agrada menys dels blogs.
Tot i això, en els blogs seriosos, i per molt que la gent entri amb un nick, es sol, establir una relació, semblant a la que s’estableix en una tertúlia i que, en alguns casos acaba esent una amistat.
Un altre del problemes que ens trobem dins dels blogs, és el que s’anomena, trolls.
Reben el nom, dels animalets monstruosos i poc intel·ligents que pintava Tolkien en la seva novel·la de “El Senyor dels Anells”.
Qué és un troll?
Un troll és un rebenta blogs, amagat darrera un nick, es dedica a espatllar el debat del blog, o bé a insultar als participants o a fer que s’esbatussin entre ells, sembrant comentaris falsos, usurpant identitats o entrant amb diferents nicks
Aquestos reben el nom del Troll multinick
Com els podem identificar:
N’explicaré alguns tipus:
Troll, “Refunfuñón”, es dedica a criticar, l’article del blog, els comentaris dels bloggers, les faltes d’ortografia, rient-se dels nicks dels que hi participen, i quant algú el contesta recriminat la seva actitud es posa a cridar ( en els blogs també es crida... encara que us sembli estrany. Qualsevol comentari escrit tot amb MAJÚSCULES, significa que estàs cridant), Es posa a cridar con un boix que en aquest blog, no es respecta la llibertat d’opinió i que el Blogmaster és parcial y que no modera bé.
Tenim també el Troll “Barreparacasa”, són els que estan obsessionats amb un sol tema.
L’article pot estar dedicat a debatre sobre el medi ambient, que el seu comentari ( per cert, en un blog , els comentaris reben el nom de posts), introduirà la idea de lo beneficiosa que és la pràctica del “Ioga esotèric” per solucionar els problemes de tràfic a Barcelona.
Però és que si es parla de política econòmica al sud del pol nord, també introduirà el seu tema sobre “Ioga esotèrica”.
Ni hi ha de molts tipus, però per no allargar-me en excés en comentaré un últim que és el Troll “Paleta”., rep aquest nom perquè es dedica a folrar literalment el blog amb comentaris que tenen una extensió mínima de quatre pàgines, y màxima de..... No hi ha dades encara.
Quan acabes de passar el seu post, ( no dic de llegir-lo, perquè por ser quasi impossible), ja no recordes el tema del article de referència sobre el que es debatia.
En els blogs, els posts massa llargs reben el nom de “ladrillos” o “tochanes”
Aquest i altres es dediquen a fer la vida impossible al Blogmaster, que és el que té de fer neteja, o filtrar aquest comentaris perquè el blog tingui una coherència i compleixi els objectius dels que parlàvem, de fomentar el debat i el intercanvi d’opinions.
Quan el blogmaster limita a algú l’accés a un blog es diu que l’està “banejant”, “baneando “
No sé si caldria consultar a cap expert en la moderació de tertúlies presencials si hi troben alguna similitud, entre les dificultats del Blogmaster i les seves.

Res mes, gràcies per la vostra atenció

BLAI POCURULL-LA PRIVACITAT EN PÚBLIC

La Intimitat o Privacitat no posseeix fronteres definides i pot tenir diferents significats segons les persones, inclús en alguns  definicions diferents.

Segons el Diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola –DRAE:

Privacitat es defineix com :

"àmbit de la vida privada que es té dret a protegir de qualsevol intromissió"

 Intimitat es defineix com:

 "zona espiritual íntima i reservada d'una persona o d'un grup, especialment d'una família".

Encara que “privacy” deriva del llatí “privatus”, Privacitat s'ha incorporat a la nostra llengua en els últims anys a través de l'anglès, per la qual cosa el terme és rebutjat per alguns com un anglicisme, al·legant que el terme correcte és intimitat, i en canvi és acceptat per uns altres com un préstec lingüístic vàlid.

Crec que es pot emprar de manera indistinta, ja que quasi tothom considera les dues paraules com a sinònims.

 També la podríem explicar com  l'habilitat d'un individu o grup de mantenir les seves vides i actes personals fora de la vista del públic, o de controlar el flux d'informació sobre si mateixos.

El dret contra la invasió a la intimitat pel govern, corporacions o individus està garantit en molts països mitjançant lleis, i en alguns casos, per la Constitució.

La Constitució Espanyola de 1978, en el seu  article  18 estableix:

"1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2 El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos."

També L'Article 12 de la "Declaració Universal dels Drets Humans" diu:

"Nadie será objeto de injerencias arbitrarias en su vida privada, su familia, su correspondencia, ni de ataques a su honra o su reputación. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra tales injerencias o ataques."

Malgrat, això, tots els països marquen excepcions a la llei , que limiten la privacitat per raons  de seguretat,  d’investigació , o inclús fiscals.

En alguns països la privadesa individual pot entrar en conflicte amb les lleis que regulen la llibertat d'expressió, i algunes lleis requereixen el fer pública informació que podria ser considerada privada en altres països o cultures.

La privadesa pot ser definida com l'àmbit de la vida personal d'un individu que es desenvolupa en un espai reservat i ha de mantenir-se confidencial.

Amb els mitjans de comunicació tradicionals, com el correu postal, correu certificat, els apartats de correu, etc., estan més que garantits. En canvi, amb l'ús generalitzat dels sistemes de comunicació electrònics, la intimitat i l'anonimat de les persones poden resultar amenaçades.

El desenvolupament de la Societat de la Informació i l'expansió de la Informàtica i de les Telecomunicacions planteja noves amenaces per a la privadesa que han de ser afrontades des de diversos punts de vista: social, cultural, legal, tecnològic...
Un cas extrem, és quan la informació  és robada o usada fraudulentament, com en el  cas de robatori d'identitat.

És l'esfera personal de cadascun, on resideixen els valors humans i personals, sent un dret fonamental per al desenvolupament de la persona i de la família a més de ser un àmbit reservat a la curiositat dels altres contra intromissions i indiscrecions alienes.

Al llarg de la historia, el que es considera dins de l’àmbit de la intimitat o no, varia segons les èpoques y les cultures, nomes cal observar el concepte de nudisme en diferents parts del mon.

Però no es aquest el tipus d’intimitat en el que voldria fixar la meva atenció.

Durant segles l’home, y per limitar una mica podríem dir les cultures occidentals han farcit les seves lleis de proteccions contra les violacions de la intimitat.

Sobretot les cultures saxones, consideren el domicili, com un lloc extremadament privat, y l’accés sense consentiment una violació de domicili que en les seves lleis es greu.

Però el que si podem observar que desprès de tants anys d’esforços, en alguns casos amb l’excusa de la seguretat i altres simplement per comoditat, algunes de les parcel·les acotades per les lleis com intimitat han anat desapareguen.

¿Podeu passejar per Barcelona sense que al menys una càmera enregistri el vostre pas?

Càmeres de tràfic, càmeres de vigilància, càmeres als caixers automàtics, al metro, als porters automàtics, a la pantalla del ordinador portàtil, al telèfon mòbil......

Val que malgrat això, seguim protegits per unes lleis, i que mols diran que ens ajuden en el dia a dia, però.....

Sentim dir, moltes vegades que una de les coses que més preocupa al ciutadà mitjà avui dia és la protecció de la seva intimitat. «És alguna cosa terrible», et diuen, «que ens puguin escoltar al telèfon, que ens llegeixin els correus o ens mirin el Facebook».

 Això últim és com si algú va despullat pel carrer tocant el bombo preocupat per si el miren  o no.

 Dir que la societat sobrevalora el valor de la seva intimitat, no deixa de ser un acte de supèrbia, perquè la intimitat de la majoria no val absolutament  res.

 Estem acostumats a sentir que fulano és “molt gelós” de la seva intimitat, expressió favorita de mols convidats a programes de televisió.

 I penso jo: Si es tan “gelós de la seva intimitat” que cony i fot anant a un programa de televisió a que el miri tothom?.

El cert es que al anar acceptant aquestes reduccions del nostre àmbit d’intimitat, també em anar relaxant el nostre concepte d’intimitat.

Es mes en alguns casos , inclús esta ben vist la exposició publica de la intimitat, i en a vegades inclús esta mol ben pagat.

Cal nomes donar un cop d’ull a la televisió qualsevol tarda, per entendre el que estic dient.

Es la exhibició publica de la intimitat, fins a les mateixes entranyes, i això ho trobem be y es observat per un munt de persones.

En un llibre que vaig llegir que explicava les costums del home en la època prehistòrica, explicava que a aleshores la vida era mol comunal, i que la intimitat dins d’una cova sense parets era difícil, però que ells havien desenvolupat ( es creu), l’habilitat de mirar sense veure, per no interferir en els moments íntims de les famílies del seu clan o tribu.

En aquestos programes, el que fan es obligar a veure tan si volem com si no, la intimitat del que presenten.

Be que tenim la possibilitat, de seleccionar, es diu comandament remot, i amb ell podem anar variant entre les intimitats de la Belen i companya , o les de una lleona .

Ara em voldria referir no a les teatrals exhibicions de intimitat comprada pels programes de televisió, sinó  a la relaxació que nosaltres mateixos em fet de la preservació de la nostra intimitat quotidiana.

Us heu fixat que al viatjar en qualsevol transport públic, poder sentir les converses dels que viatgen amb nosaltres?.

Recordo que abans, aquestes converses es feien en veu baixa, però ara, no hi a cap vergonya de que es facin en veu alta y sense que importi si ens senten o no.

Y les converses per telèfon de la persona que esta asseguda a la vora?.

Al metro, l’hi vaig dir a una senyora que si us plau, fos una mica mes respectuosa amb la SEVA intimitat.

Em va enviar a pasta fang.

Amb molta mes gracia que jo, es comentada l’anècdota d’un columnista que viatjant en l’AVE a Madrid es veié obligat a escoltar els problemes d’un viatger que parlava per telèfon mòbil.

Un cop acabada la conversa, es va atansar a ell i l’hi va dir:

“Ja que vostè a tingut l’amabilitat de fer-me partícip dels seus problemes, no puc fer mes que aconsellar-l’hi que......”

Ja per acabar, suposo que haureu llegit a la premsa, que en un autobús nocturn que feia el viatge de Màlaga a Madrid, un viatger es posa a parlar per telèfon amb un amic seu, explicant, que havia tingut de marxar de presa i corren de Màlaga perquè la nit anterior “ andaba muy tomado y le dio un navajazo a un tio y lo habia matado”

Per casualitat en el seient de l’altra banda del passadís estava assegut un policia de paisa, lliure de servei i que feia el mateix viatge.

Aquest va agafar el seu telèfon mòbil y va enviar un missatge al seu superior a Madrid.

Com que al autobús, totes les persones que hi anaven (exceptuant el conductor, suposo), o be parlaven per mòbil o enviaven missatges o estaven jugant amb algun dels jocs del mòbil, las seva actitud, no va alça cap sospita.

Al ser llarg el viatge , al policia l’hi va donar temps a explicar tot l’assumpte, i també a preparar l’adequat comitè de benvinguda pel assassí, a l’estació d’autobusos de Madrid.

De la mateixa manera que aquest “individu”( per dir quelcom), no era en absolut, conscient de que l’estava escoltant, no un policia, sinó qualsevol persona que estes a la vora i per això va donar els detalls que van permetre la seva detenció, la resta de la gent tampoc es conscient de que esta explicant un problema del seu fill a un amic o be si la seva filla petita es veu o no el “colacao” quan esta a casa de l’avia.

Es a dir, esta exposant la seva intimitat en públic, tant o mes la Belen Esteban, però això si, sense cobrar.

¿ Com es pot solucionar aquest problema?

O tornat a ser conscients de la nostra intimitat o be ens tocarà fer com als antics Neandertals y desenvolupar l’habilitat de sentir sense escoltar

Res mes gracies per la vostra atenció.